Botánica para enamorados/ Botànica per a enamorats

El cuadro es de José Luís G. Tercero

Con los niños de cinco años me gusta trabajar las rimas y las adivinanzas como una forma de que adquieran vocabulario e incorporen el ritmo en el lenguaje. Les encanta repetir la adivinanza y a continuación intentar acertarla. Cuando deducen su significado levantan la mano, y  por riguroso orden van dando sus interpretaciones.

Ese día tocaba un versito de tema botánico. Decía algo así como: “Su aroma consigue a los enamorados cautivar, pero si la tocas te puedes pinchar”

Jonathan fue el primero en levantar la mano. Era un crío muy espontáneo, al que le costaban horrores los números, pero que conseguía hacerme reír por dentro cada día con sus ocurrencias tan apegadas a lo concreto, a lo simple, a su experiencia de la realidad.

Le pregunté si estaba seguro de querer explicar qué significaba, si no se lo quería pensar un poco más. Su cuerpo grandote se sacudió en una protesta a mi desconfianza. Insistió en que él lo sabía, que se lo dejase decir.

Cedí. Pensé que, al ser tan fácil, sería una buena ocasión para reforzar su autoestima alabándole la respuesta.

—Es un cardo —soltó, contundente y triunfal.

—¿Un cardo? —abrí los ojos, desprevenida.

—Cuando voy en bici con mis hermanos por el huerto cogemos cardos. ¡Y pinchan! —se justificó, tan tranquilo.

—Sí, pero no cautivan a los enamorados —maticé, todavía descolocada.

—…¡Y yo qué sé quiénes son esos! —dijo, encogiéndose de hombros, como si me echase la culpa por enseñarles esas palabrotas tan raras.

Esta vez la risa me explotó en la garganta sin ninguna contención.

Amb els nens de cinc anys m'agrada treballar les rimes i endevinalles com un mitjà perquè adquireixin vocabulari i incorporin el ritme en el llenguatge. Els encanta repetir l'endevinalla i tot seguit intentar encertar-la. Quan dedueixen el seu significat aixequen la mà, i per rigorós ordre van expressant les seves interpretacions.

Aquell dia tocava un verset de tema botànic. Deia una cosa així com: "El seu aroma aconsegueix als enamorats captivar, però si la toques et pots punxar".

Jonathan va ser el primer a aixecar la mà. Era un noi molt espontani, al que no li agradaven gens els números, però que aconseguia fer-me riure per dins cada dia amb les seves ocurrències de la mà de tot allò que era concret, simple, en el context de la seva realitat.

Li vaig preguntar si estava segur de voler explicar què significava, si no volia pensar-s'ho una mica més. El seu cos rodanxó es va sacsejar tot protestant a la meva desconfiança. Va insistir en què ho sabia, que li ho deixés dir.

Vaig cedir. Vaig pensar que, en ser tan fàcil, seria una bona ocasió per reforçar la seva autoestima lloant la resposta.

—És una carxofa —va etzibar, contundent i triomfal.

—Una carxofa? —vaig obrir els ulls com plats, desprevinguda.

—Jo, quan vaig en bici amb els meus germans per l'hort agafem carxofes. I punxen! —es va justificar, tan tranquil.

—Sí, però no captiven els enamorats —vaig matisar encara descol·locada.

—... i jo que sé qui són, aquests! —va dir, tot arronsant les espatlles, com si em donés la culpa per ensenyar aquestes paraulotes tan rares.

Aquesta vegada el riure em va esclatar a la gola sense cap contenció.